h1

La Bella y la Bestia

19 març 2009

Sembla que el boom de musicals que estàvem vivint a Barcelona va minvant. Dels set musicals de la passada temporada, ara només en queden dos: Spamalot i La Bella y la Bestia. Aquest últim és el que fa repuntar el gènere a la ciutat Comtal fins que no arribin nous musicals com el Sweeney Todd, que té previst actuar al teatre Apolo el proper abril i el musical de Nacho Cano Hoy no me puedo levantar que es representarà al teatre Tívoli al setembre.

1703857w

Representació de La Bella y la Bestia. /Font: web oficial del musical

 

La Bella y la Bestia és l’adaptació en musical de la pel·lícula de Disney  de 1991. La companyia de Mama mia i Cabaret s’ha endinsat en l’aventura de reproduir aquest musical que ja va tenir força èxit a Madrid l’any 1999 i que ara ha provat sort a les cartelleres de Barcelona. L’estrena es va dur a terme el passat 27 de febrer al Barcelona Teatre Musical i l’èxit està sent força bo. Els productors esperen aconseguir el milió i mig d’espectadors que el musical va aconseguir a Madrid, després de 27 mesos a la cartellera. 

La pel·lícula La Bella y la Bestia va aconseguir sis nominacions als Òscars i va ser el primer film d’animació en optar al guardó com a Millor Pel·lícula. Finalment, va aconseguir dues estatuetes daurades una, a Millor cançó i l’altra, a Millor música original. A més, va rebre 3 Globus d’or i 2 Grammys.

 

byb_bcn03

La companyia interpreta el tema 'Gastón'.

L’èxit que el musical té per arreu on passa rau, bàsicament, a l’argument i a les cançons que transmeten molts sentiments. La sinopsi d’aquesta història d’amor comença quan un príncep egoísta que viu en un castell no vol deixar entrar, a casa seva, a una senyora vella que li demana ajuda per refugir-se de l’intens fred de l’hivern. La senyora, enfadada davant la negativa del príncep, li llença una maledicció i el converteix en una Bèstia espantosa. La vella li entrega una rosa al príncep convertit en Bèstia i li assegura que si no aconsegueix l’amor d’una doncella abans no hàgin caigut tots els pètals de la rosa, serà una Bèstia per sempre més. El rerefons que ens regala aquesta història és el missatge universal de que la bellesa es troba a l’interior de les persones.

 

El musical compta amb la presència de 30 actors, alguns dels quals ja representaven l’obra a Madrid com David Ordinas que fa el paper de Bèstia o Pablo Puyol que interpreta a Gastón. A la versió barcelonesa, el musical compta amb les noves interpretacions de María Adamuz com a Bella i l’actriu catalana Mercè Martínez al paper de Sra. Potts. Aquesta última interpretació ja ha creat expectació sobretot al director nortamericà d’aquest musical, Glenn Casale, que va asegurar que en tots els països on ha montat aquest espectacle, mai havia trobat ningú que encaixés tant bé en el personatge de la Sra. Potts (la tetera) com Mercè Martínez que canta la cançó de la Bella y la Bestia.

Mercè Martínez interpretant la Sra. Potts

Mercè Martínez interpretant la Sra. Potts

 

 El gran èxit d’aquest musical també es deu a les músiques d’Alan Meneen, autor d’èxits com La terra dels horrors, La sirenita, Aladdín, El Geperut de Notre Dame o Pocahontas, que interpreta una orquestra en directe.

 

 

 

 

 

 

 

Encara ets a temps de gaudir de l’espectacle:

 

Cristina March Batalla

h1

Entrevista a Edgar Martínez

19 març 2009

 

Fama va ser el primer musical que vaig veure i, quatre anys després, jo n’era un actor més’

 

dscn0949

Edgar Martínez es mostra feliç davant dels projectes que se li presenten. / C. MARCH

 

  Edgar Martínez somriu a la vida i la vida li somriu. Amb tan sols 20 anys ja pot dir que ha actuat com a professional en un dels musicals més importants de la història, Fama. L’any 2007 vam poder veure aquest vallenc representant a Andorra al Festival d’Eurovisión. L’Edgar, quan puja a un escenari, s’entrega en cos i ànima al seu públic. Esperit de superació, divertit, simpàtic i senzill són algunes de les qualitats que se li atribueixen.

 

  • Com qui t’agradaria arribar a ser?

Com el Miquel Fernández que és un cantant de Barcelona que va començar als 18 anys a cantar, actuar i fer projectes de musicals. Deu anys després, continua fent musicals, actualment dirigeix el musical de Mecano Hoy no me puedo levantar.

  • Com et veus en el futur?

M’agradaria treballar en musicals, al teatre o en sèries de televisió.

  • Quan vas descobrir que tu servies per cantar?

M’ho va fer veure el meu professor de Batxillerat, l’Andreu Deixeus. Sempre em posava de solista o fent duos amb algú.

  • I, abans dels 16 anys no havies ni cantat ni fet res de música?

Música sí, havia fet piano i solfeig des dels 14 anys. Però de cantar res de res. A casa meva no m’havien sentit mai cantar fins als 18 anys.

  • Per què t’agrada tant cantar?

Jo visc amb el cant. No hi ha cap dia que no canti. En algun qualsevol moment del dia sempre he cantat. A qualsevol lloc. Sento que és una manera d’expressar els sentiments.

  • Quin estil t’agrada cantar?

El soul, el jazz, el goospel, el pop-rock, etc.

  • Com t’has de preparar per ser cantant de musical?

En tots els aspectes. En un musical tant important és el cant com el text. A més, has de saber interpretar-lo perquè sinó el públic el passa per alt.

  • Quants anys de formació es necessiten per ser cantant de musicals?

Estic fent un curs de quatre anys a l’escola ‘Aules’ que inclou interpretació, dansa i cant. El quart any farem dos tallers (en un teatre) en què sumarem tot el que hem après durant els tres anys anteriors.

  • Com es fixen les companyies de musicals en un cantant? Des del càsting o van a les escoles per observar l’evolució dels estudiants?

Et veuen quan et presentes en un càsting.

  • Com són els càstings?

Primer t’assabentes de que hi ha un càsting. Després envies el currículum. Si és obert, tothom que vulgui,  pot anar i si és tancat, trien currículums. A la primera fase del càsting cantes alguna peça que t’has preparat i ja s’elimina a molta gent. Després, a la segona fase, les cançons ja van més orientades al musical pel qual busquen gent i et donen un text perquè te’l preparis. A la tercera fase, ja només hi ha els finalistes, tres o quatre per a cada personatge, que lluiten pel paper.

  • En què es fixen els directors de musicals per escollir-te o no?

Interpretar bé, cantar bé, que donis el perfil que ells busquen i que també sàpigues ballar una mica, si només ets cantant.

  • Com veus el món dels musicals?

Ara és molt difícil perquè amb això de la crisi ha baixat una mica tot, però jo crec que al setembre tornaran a néixer projectes. Crec que ara els productors tenen por de posar diners en projectes de format gran.

  • Però, ara aquí a Barcelona s’han acabat tots els musicals que s’hi feien?

Ara només hi ha el musical de la Bella i la Bèstia i Spamalot que s’acabarà d’aquí poc perquè el volen portar cap a Madrid. S’ha acabat tot perquè s’acaba la temporada que dura de setembre a gener i si va bé, es perllonga, com ha passat amb Spamalot.

  • Quins projectes tens ara al cap?

He fet dos càstings i estic a les portes de tots dos: Mamma mia que farà gira per Espanya i l’altre projecte és el de Hoy no me puedo levantar de Mecano que es farà el setembre aquí a Barcelona.

  • Quin prefereixes que t’esculli?

M’agradaria el de Mecano per estar aquí a Barcelona.

  • Si anessis de gira, qui es fa càrrec de totes les despeses?

Les empreses productores paguen les dietes, els viatges I, a part, el sou que depèn de cotització que tingui la persona. El mínim són 1.300 € al mes, per a un cantant novell com jo.

  • Com vas començar al món dels musicals?

Els inicis van ser durs. Amb uns amics i coneguts de Valls que ens agradava molt cantar vam  fer el musical Somnis. Fer un musical és molt difícil i molt car. Si no s’inverteixen bé els diners, no surt bé. Si no hi ha un so, ni unes llums adequades, per més bé que cantem, el resultat pot resultar perjudicat. A més, qui vagi al capdavant ha de saber dirigir i això crec que no ho hem tingut. Però bé, al final tots els problemes s’han anat solucionant i ens ha quedat força bé. A més, mai abans s’havia fet cap musical a Valls.

  • A què es deu l’èxit de Somnis?

Que està en un bon lloc, a una comarca petita (l’Alt Camp) on tots ens coneixem, i clar, un espectacle on tots som joves, tots cantem bé, ens ho passem bé, ho fem passar bé al públic, cantem cançons que tothom ja sap, I té un argument amb ganxo…

  • De qui va ser la idea del musical?

La Montse i el Raül, dos companys i amics del musical Somnis van tenir la genial idea, en una nit d’inspiració, de crear l’argument del musical. Van buscar la manera per enllaçar, dins el fil conductor de l’argument, un munt de cançons conegudes que particularment no tenien res en comú. 

  • Després, ja vas venir aquí a Barcelona a estudiar magisteri musical. Però un bon dia, estant a la cua per agafar un autobús, reps una trucada…. i… al cap de dos mesos et veiem a Hèlsinki… Com va ser l’experiència a Eurovisión?

Ah! Sí, sí. Molt fort. El meu professor d’Aules, Daniel Anglès, va donar vuit noms de nois per fer un càsting per anar de coristes a representar Andorra a Eurovisión. D’aquests vuit coristes n’havien d’agafar dos, un d’ells vaig ser jo.

  • Com influeix el físic d’una persona en aquest món?

 Si ets guapo, actues bé i cantes bé, segur que t’agafen. Si no encaixes en el perfil que busquen, per molt bé que cantis, no t’agafaran.

  • És a dir que el teu físic t’ajuda?

Sí, sí. És una cosa que s’ha de tenir en compte. De fet, m’he apuntat al gimnàs perquè hi ha molts papers en què s’ha d’ensenyar el cos i has d’anar preparat.

  • De tot el que has fet fins ara, què ha estat el més important per a tu?

Fins ara, ha estat Fama. Perquè Eurovisión va estar molt bé però jo no anava com a cantant principal. Malgrat això, l’experiència d’estar una setmana allà amb totes les despeses pagades i amb gent molt important del món de la música, també va ser molt gratificant.

  • Perquè ha estat tant important per a tu Fama?

 Perquè va ser el primer musical que vaig veure a la meva vida i vaig pensar: ‘jo vull fer això alguna vegada a la meva vida’. I quatre anys després, jo estava allà, a dalt de l’escenari representant al Nick Piazza de Fama. Va ser molt fort. El primer dia, en obrir-se el taló de l’escenari, tenia el cos que no sabia ni on era.

  • Fins a quina edat et pots dedicar als musicals?

 Sempre, perquè hi ha papers per a totes les edats. A Cabaret, la majoria d’actors són gent gran i al musical Fama i hi havia un actor de 52 anys.

  • Quin musical t’agradaria fer?

Buff. Varis. Però potser em quedo amb Joseph i l’abric en tecnicolor que ja he fet de manera amateur a Sabadell però m’agradaria fer-lo com a professional.

  • Quina és la clau de l’èxit en aquesta professió?

L’èxit s’aconsegueix treballant molt, creure en un mateix però sense creure-s’ho massa.

  • Com és que hi ha hagut un boom en el món dels musicals?

T’ho explico amb dues paraules: OT i Fama a bailar!. La gent ha vist aquests programes i s’ha llençat a fer musicals. També es cert que hi havia gent que es volia dedicar a això i no s’atrevien i amb aquests programes han cregut possible dedicar-s’hi. De totes maneres, és un món on hi ha molta competència. 

  • Quines són les millors escoles per aprendre a ser cantant de musicals?

A ‘Aules’, interpretació i cant. ‘Aules’ és important perquè hi ha el director de càsting de tots els musicals que es fan a Barcelona, el Dani Anglès. A la ‘Company’, dansa. A la ‘Memory’, interpretació. La ‘Coco Comin’ és una escola molt bona en dansa.

  • Quins desavantatges té aquesta feina?

 Doncs, que un dia pots estar a dalt de tot i tenir molt d’èxit, i al dia següent, estar a  baix de tot. És una feina molt inestable. Quan estàs en un musical tot va molt bé, però quan no fas res, et toca esperar que surti un altre projecte.

 

 

Cristina March Batalla

h1

“Des de l’òpera no ens preocupa el musical”

17 març 2009

Isabel Franco, professora d’escena en el Conservatori del Liceu

És una evidència que en els últims mesos s’està vivint una febre de musicals a Barcelona. Cada vegada són més els teatres que afegeixen els coreògrafs i les tecles d’un piano en els equips de direcció. Però, com està vivint l’auge d’aquest gènere el món de l’òpera tan arrelat a la ciutat? Isabel Franco és professora d’escena del Conservatori del Liceu, ha treballat a Alemanya i Mèxic, i en aquesta entrevista ens explica què apropa i separa cadascun dels dos gèneres.

Laura Farré / Barcelona

Isabel Franco / Font: I.F.

Isabel Franco / Font: I.F.

Alguns erudits de l’òpera consideren que el musical és una degeneració del gènere tradicional.

Jo no ho veig així. Els dos gèneres venen de dues tradicions molt diferents. Si que és cert que l’òpera còmica s’hi assembla perquè mescla números musicals amb diàlegs, com ho fa el singspiel alemany o la sarsuela espanyola, però tots tenen un origen diferent. Des de l’òpera no ens preocupa el musical. El públic segueix sent fidel perquè no s’ha d’escollir un gènere o l’altre: és una cosa diferent.

 El tipus d’intèrprets també són diferents?

Un intèrpret de musical és un tipus d’artista més polifacètic. Interpreta, balla, canta… Però necessita el suport del micròfon pel seu tipus de veu. Tot i així, cada vegada hi ha una exigència interpretativa més gran en el món de l’òpera.

Però un cantant d’òpera desentona en un musical.

El cantant d’òpera ha tingut uns estudis molt llargs i té una veu impostada que es nota. Si cantes rock o pop utilitzes un altre tipus de veu, que no és ni millor ni pitjor. És una altra tècnica. Per estar en el món de l’òpera, que és molt competitiu, has de tenir una formació bastant sòlida i conèixer bé el repertori.

Arriben millor les emocions des del gènere musical?

No pas. És veritat que hi ha una línia a l’òpera que segueix sent molt tradicional i convencional. Per què negar-ho. Però el cert és que cada vegada hi ha òperes que tenen una exigència interpretativa més gran, que aposten per propostes en escena modernes i on al cantant se li exigeix que, a part de cantar, interpreti un personatge.  

El món de l’òpera a Barcelona està d’acord amb que se’l consideri un gènere elitista?

Hi ha un sector del públic dins el teatre que no accepta posades en escena modernitzades. Tenen una espècie de nostàlgia per una òpera més romàntica i historicista. Però crec que hi ha una quantitat de públic enorme que s’alegra de veure posades en escena més innovadores. Ara bé, fins a quin punt es fa una promoció a nivell de gent jove perquè vagi al Teatre del Liceu i conegui aquestes coses? Segurament aquí és on es podria fer alguna cosa més.

És aquest el pitjor problema que té el gènere?

No, el pitjor problema que té l’òpera és que no aposta per la gent d’aquí. Importa produccions de fora amb grans noms internacionals per a satisfer el gust d’un públic elitista. I ningú es preocupa per aprofitar la cantera que tenim aquí. Jo sempre he insistit en que s’hauria de fer una òpera estudi, alguna cosa intermèdia entre el conservatori i l’òpera de gran nivell, i ningú no aposta per això.

Per què?

És una pregunta molt difícil de contestar. Es van fent projectes però tenen poca transcendència. No hi ha una òpera nacional que s’arrisqui. I és una pena perquè es podria fer. Està tot aquí. Però no hi ha voluntat política per tirar-ho endavant. No sé si és per falta de consciència o perquè no interessa. I tenir unes subvencions enormes per a l’òpera i que els professionals d’aquí no vegin res és molt dur.

Tornant a tema del musical, és pot considerar un gènere més dinàmic que l’òpera?

Jo no diria que l’òpera sigui més calmada que el musical. El que és veritat és que el musical es nodreix de números de ball. Mentre que la òpera és més una història explicada, amb uns personatges que canten allò que els passa, amb menys ball.

Però fins a quin punt s’entén?

Tant en el teatre musical com en l’òpera, l’idioma en general no s’entén gaire. Però jo crec que el problema d’entendre una òpera o musical no depèn tant de la paraula com del director d’escena que ha d’explicar la història.

Qualsevol argument és vàlid pels dos gèneres?

Si, les diferències tenen més a veure amb el concepte de la música que amb una altra cosa. Els compositors acadèmics tenen un llenguatge propi que té a veure amb l’atonalitat i la cerca de sons especials. Això genera òperes amb una música que no serà tant fàcil d’entendre. En canvi, els compositors de musical s’apropen més al món de la cançó que tots coneixem pel cinema anglosaxó. El pop, el rock… Tot i així, hi ha òperes composades aquí a Catalunya més clàssiques però en l’atonalitat, més experimentals.

Què a mi em seguiran sonant clàssiques.

Sí… Perquè la òpera, per tradició, s’ha convertit en quelcom de repertori. Tant clàssics es consideren Monteverdi, Mozart o Strauss, que són músics d’èpoques totalment diferents, que fan coses totalment diferents. Se li diu clàssic perquè ha transcendit durant els anys.

Què en penses dels artistes mediàtics que participen en aquest tipus de produccions?

No ho trobo ni bé ni malament. És una manera d’apropar el gènere a un públic més ampli. No hi estic en contra, però la celeritat que suposa processos com OT o aquest tipus de programes fa que se’ls pressioni d’una manera  brutal. I se sap que a aquests nois els cremen molt aviat. El dia a dia teatral és dur. No hi estic en contra però s’hauria de tenir més cura amb aquests joves. El que es cou a foc lent va millor. Tots voldríem fer-nos rics i famosos en un any.

Més informació:

Programa d’òpera del Teatre del Liceu

Llibret de l’òpera La Púrpura de la Rosa (Isabel Franco en va fer la posada en escena al Festival de Ciudad de México)

h1

Bollywood: el retorn

12 març 2009

Bollywood. The show torna a Barcelona. El musical és una retrospectiva que recopila els números més rellevants del cine procedents de ciutats com Delhi i Bombai. 

Assaig a Mumbai / Font: web oficial de "Bollywood. The show"

Assaig a Mumbai / Font: web oficial de "Bollywood. The show"

La producció, gestada a Bombai mateix, es pot tornar a veure al Tívoli a partir del 31 de març. Inspirat en una història verdadera, l’argument està centrat en la coreografia tradicional Kthak, en la dansa dels déus i en la família Merchant, una dinastia de coreògrafs de l’edat daurada de la indústria del cine de Bollywood.

A més dels actors principals, Carol Furtado, Chandar Khanna, Deepak Rawat, Romi Jaspal Singh, Arif Zakaria i Pramod Pahak, el vistós muntatge compta amb la participació d’un total de 50 músics i ballarins, més cinc percussionistes. L’espectacularitat del muntatge està garantida. I el TR3SC ofereix als socis la possibilitat de veure’l gratis si aconsegueixen portar un nou membre al Club. Tota una oportunitat.

Laura Farré

h1

“La música és una feina molt inestable”

10 març 2009
Un musical sense músics no és un espectacle rodó. Spamalot ofereix cada dia música en viu, el públic pot gaudir de les cançons en directe. La companyia compta amb una gran orquestra musical formada per tretze músics principals i quinze covers, que són els substituts del primers.
spamalot-17-2-09-0423

ANNA IBÁÑEZ. S.VILLAFAÑE

marc2

MARC GARCIA RAMI. S. VILLAFAÑE

Marc Garcia Rami és l’assistent musical d’aquesta orquestra i, a més, el cover dels dos teclats que sonen cada dia a les representacions d’Spamalot. I l’Anna Ibañez és l’encarregada de tocar el segon teclat.  Els pianistes del musical “més divertit i boig de tots els temps” ens expliquen la seva experiència. Ambdós provenen de la música clàssica però han acabat guanyant-se la vida amb els musicals.

Un músic es pot guanyar la vida treballant en un musical?
ANNA: Si té la sort de passar d’un musical a l’altre sí, però normalment es combina amb altres feines més estables.
MARC: Sí, però és una feina inestable.
Spamalot es mereix el premi Max?
ANNA: Sí.
MARC: No.
Comèdia o drama?
ANNA: Comèdia.
MARC: Comèdia, sóc bastant pallasso.
Has treballat en algun altre musical?
ANNA: Substituint piano a una òpera/musical de petit format.
MARC: Sí. En uns quants: Paradís, Cantando Desnudos, Boscos endins, Mar i Cel i algun més…
Els cantants tenen moltes manies? Alguna que es pugui dir…
A: Tinc poca relació amb els cantants, però en general tenen manies com tothom, excepte que s’han de cuidar la veu més que els altres.
M: Normalment els hi costa assumir els seus errors.
Qui guanya més, un ballarí o un component de l’orquestra?
A: Em penso que guanyem el mateix, la diferència és que nosaltres paguem al cover i els ballarins tenen la obligació de ser-hi cada dia, per tant tenen dies lliures pagats (1 cada 2 setmanes) però han d’estar disponibles. És a dir, que al final cobren un pèl més que els músics però no tenen tanta llibertat.
M: No ho sé.
En acabat la funció, el públic s’apropa a felicitar l’orquestra?
A: Alguns sí.
M: Gairebé mai, només les primeres files.
Quan acabi Spamalot, tens algun projecte?
A: No, buscaré feina.
M: Cap específic, però ja em trucaran…
Què penses dels musicals que funcionen amb la música pre-gravada?
A: Que no tenen pressupost.
M: És menys espectacle i menys real. Per a mi això és com escoltar un ballet o l’òpera amb l’orquestra gravada. No té gaire sentit. Un espectacle és amb música en directe.
Com vas entrar a formar part d’aquesta gran companyia?
A: L’assistent musical m’ho va preguntar, ens coneixem de fa temps i ja havíem treballat junts en altres projectes.
M: Em va trucar un company d’estudis. Tinc amistat amb el coordinador musical.
A quina edat vas començar a tocar el piano?
A: Als 9 anys.
M: Als 5 anyets.
Un pianista pot tenir una economia estable sense impartir classes?
A: Depèn del músic i depèn dels “bolos”.
M: No, és molt difícil. La feina no està ben pagada.
Si és el teu instrument de treball li has de dedicar temps. Quantes hores estudies el piano al dia?
A: Ara només li dedico el temps just per preparar el que necessiti preparar. No estudio cada dia en èpoques que no tinc que aprendre res, potser per plaer toco una hora, però si m’haig d’aprendre alguna cosa ràpida li dedicaré tantes hores com em sigui possible.
M: Una mitjana de tres.
Els músics teniu mala fama… em sabries dir per què?
A: No sabia que tinguéssim mala fama.
M: La majoria de les professions liberals la tenen. I sobretot si estan relacionades amb la vida nocturna i desordenada.
Has estudiat fora de Barcelona? Per quin motiu?
A: Sí, al Conservatori de Rotterdam. Perquè penso que és bo internacionalitzar-se una mica i obrir la ment.
M: Només ocasionalment. Per rebre altres opinions i veure com es treballa fora de l’ambient habitual.
Un bon músic neix o es crea a base d’estudi? Talent o constància?
A: Depèn de què s’entengui per “músic”. Com a títol diria constància, com a ànima diria talent.
M: Els dos. El talent es pressuposa, però sense disciplina no hi ha un gran músic.
Què és per a tu el piano?
A: El concepte ha anat canviant amb el temps. Evoluciona al meu costat. M’ha acompanyat durant molts anys de molt a prop, m’ha portat a conèixer món i persones, i ara em dóna de menjar i em permet adquirir nous estudis en altres àmbits.
M: És la manera més fàcil d’expressar-me i el meu bé més important.
Toques algun altre instrument?
A: No.
M: Desgraciadament no.
Si no existís la música, a què et dedicaries?
A: Possiblement hagués estudiat Publicitat i RP en acabar COU (i, per tant, ara hi treballaria) i hagués seguit jugant a bàsquet, el qual imagino que m’hagués donat un sou durant un temps.
M: Alguna cosa relacionada amb la literatura.
Com et veus d’aquí 20 anys?
A: Em veig molt bé. No relaciono massa la meva vida d’ara amb la vida que tindré d’aquí 20 anys. Però em veig bé, no sé a on ni fent què, però segur que bé.
M: Només puc imaginar que seguiré tocant el piano.

 

orquestra

Components de l’Orquestra dels Monty Python’s Spamalot de Barcelona. Font: WEB OFICIAL SMALOT.

Silvia Villafañe

h1

200 Spamalots

18 febrer 2009

Dimarts 17 de febrer, dos quarts de nou del vespre, Teatre Victòria, comença la funció… i les butaques mig buides.

Careta Spamalot

S. VILLAFAÑE

No m’atreviria a dir el motiu però Spamalot ahir no va emplenar la sala. El propi dia de la setmana no acompanya, el dimarts no ve de gust sortir perquè tot just ha començat el ritme de la setmana; els actors principals senten el mateix, per aquest motiu és el dia que venen els substituts. Els cinc mesos i mig que porta la representació també poden ser la causa, ja que qui no ha anat ja al Victòria ha gaudir de la comèdia? O potser és per la crisi… que últimament té la culpa de tot el que ens passa!
Malgrat els contratemps la companyia de Monty Python’s Spamalot va representar ahir la seva funció 198. L’èxit de l’obra és indiscutible. El 9 de setembre de l’any passat es va estrenar i aquest dijous 19 de febrer celebren la representació número 200. És un musical de comèdia que se’n riu de tot. A cada escena es trenquen els esquemes. Utilitzen frases conegudes per tots que no encaixen amb l’escena representada, per l’època en què es troben, com el mític “¿por qué no te callas? o el “qué fuerte!”, per exemple.
Protagonista per un dia.

Protagonista per un dia. Moment en què els actors fan sortir a l'escena l'afortunda qe s'asseia a la butaca sorpresa. S. VILLAFAÑE

A Barcelona actualment hi conviuen molts musicals. Cadascuna de les produccions busca un element diferent per apropar-se al públic, han de tenir un valor  afegit perquè els barcelonins es desplacin cada dia que hi ha funció al teatre. El Tricicle ho sap i intenta interactuar sempre amb el seu públic. Per això, en un moment de la representació un dels actors baixa al pati de butaques, concretament fins al seient 3 de la primera fila, on hi ha amagat un objecte representatiu de l’obra, i fa sortir a escena la persona que estava asseguda a aquest seient en concret.

Titular del diari ABC

S. VILLAFAÑE

Sens dubte el merchandising de l’obra té un 10! Tot, absolutament tot, està estudiat al mil•límetre. El Teatre està ple d’imatges dels personatges i elements característics de l’obra: a les taquilles, totes les parets, les portes dels lavabos…

Fins i tot hi ha cartells penjats, seguint la imatge corporativa del musical, dels titulars de diaris on valoren l’obra.

Sota el lema “busca el lado bueno de la vida” el musical diu adéu. La traca final de l’espectacle ve amb una explosió de confeti que sorprèn els assistents mentre l’orquestra en viu toca les seves últimes notes. Un detall que apropa els actors encara més al públic és el seu acomiadament: baixa tota la companyia de l’escenari i recórrer el pati de butaques per a agrair als espectadors la seva assistència. En definitiva, Spamalot és un musical divertit, amable i proper.

 

Silvia Villafañe

h1

QUÈ

16 febrer 2009

 

Moment de l'actuació musical.

Els cinc joves protagonistes del musical./ Font: WEB OFICIAL QUÈ

 

El musical Què ha tingut gran acceptació a la ciutat de Barcelona. Des del seu inici el dia 1 d’octubre fins al seu final el passat 8 de febrer, el Què va representar més de 100 funcions al Teatre Coliseum. Àngel Llàcer com a director de l’obra, Manu Guix com a compositor de les cançons i Àlex Mañas en l’edició dels guions han estat els responsables de dur a terme un espectacle de creació i producció catalana fugint dels musicals de franquícia estrangera que omplen Barcelona des d’un temps ençà. 

“És un musical commovedor i amb molta energia”, assegurava el director de l’espectacle. El Què anava dirigit per a un públic familiar i amb esperit jove ja que amb la història dels personatges es volia incitar a la reflexió per saber qui som i quin és el nostre compromís dins la societat.

Moment musical dels actors.

Escena del musical./ Font: WEB OFICIAL QUÈ

El repartiment de l’obra estava format per 6 joves actors, molts d’ells sense experiència prèvia, d’entre 16 i 30 anys: Ivan Labanda (Josep), Mariona Castillo (Irene), José Luis Cortés (Moha), Marc Pociello (Kike), Roger Berruezo (Àngel) i Carla Gaya (Susanna). L’argument de l’obra tractava de cinc delinqüents menors d’edat amb causes obertes, que ingressaven en un programa de conscienciació de valors mentre esperaven una sentència ferma del jutge. L’encarregat de dirigir aquest programa era en Josep, el tutor, que s’enfrontava a la seva primera experiència com a responsable d’un grup d’aquestes característiques. Els joves delinqüents combinaven prestacions socials (activitats de neteja de tot tipus) amb dinàmiques de grup supervisades pel Josep. Molt aviat en Josep es va adonar que la teoria era molt lluny de la pràctica i que l’execució del programa era realment difícil: tensions i baralles entre ells, agressions físiques i verbals, desatenció a les dinàmiques de grup, desconfiança en l’autoritat, desmotivació davant les tasques programades…

En Josep no es donava per vençut i després d’alguns fracassos, va trobar la solució: oferir el poder d’autogestió als joves.Des d’aquell moment i fins al final els joves passaven a escollir les activitats que volien realitzar.

Molts afirmen que el Què  ha trencat tots els esquemes per ser nou, diferent, proper però a la vegada universal pels temes de què parla i contagiós d’un esperit de superació a la vida.

 

 Per si no hi vas poder anar:

 

 

 

Cristina March Batalla

 

h1

FRÀGIL

1 febrer 2009

Diuen que una cosa fràgil és aquella que es trenca, que és feble i delicada i que sucumbeix fàcilment a les temptacions. La fragilitat humana i la de les relacions entre les persones és el punt de partida del musical que s’estrenarà a Barcelona el proper dijous 5 de Febrer i que avuí acaba amb la quarta i última prèvia abans de la seva estrena definitiva. Fràgil, el musical és un espectacle de Nocturns Teatre on set personatges viuen les quatre etapes bàsiques de les relacions humanes -l’enamorament, la crisi, la traïció i l’abandonament-. La primera estrena musical de l’any a Barcelona que parla del nivell de caprici i de la mutació d’aquestes connexions invisibles.

Un dels instants de l'espectacle on apareixen els 7 personatges (29.01.09) L.FARRÉ

Un dels instants de l'espectacle on apareixen els 7 personatges (29.01.09) L.FARRÉ

Els set protagonistes del musical van començar a assajar ara fa un any i des de llavors ja han pujat a l’escenari en nou ocasions. Les ciutats de Sabadell i Tàrrega (Fira de Teatre al carrer) van ser les primeres en rebre aquesta jove proposta que ara preveu establir-se al Sant Andreu Teatre de Barcelona fins el proper 22 de Febrer. Es tracta de l’únic teatre musical, tret del Què, que es representa en català a Barcelona desprès de rebre un gran èxit de crítica i públic a la capital de l’Urgell. Dura dues hores i mitja, val 18€ i exceptuant els errors puntuals d’audio i vestuari típics de qualsevol assaig general, ens trobem davant d’una proposta amb menys ressò que altres, però que no per això deixa de destacar en aquesta febre de musicals que pateix la ciutat comptal. Un espectacle de Miquel Tejada (música), Irene Garrido (lletres) i Carles de la Rosa (director escènic) que se celebra de dijous a diumenge (21.00h, 21.30 i 18.30h) al SAT (L-1 Fabra i Puig). 

Hector Sánchez interpretant a Pol
Hector Sánchez interpreta a Pol

“Estem molt contents de com està funcionant l’espectacle a Barcelona. Tret del primer dijous que hi havia partit de futbol, hem venut moltes entrades i esperem poder fer gira per Catalunya un cop acabem a Barcelona”.

 

I per fer un primer tastet:

Laura Farré Jaques

h1

HSM a BCN

28 gener 2009

 HSM, unes sigles molt conegudes arreu del món per molts nens, joves i famílies senceres. High School Musical és una saga de 3 pel·lícules que narra la història d’un grup de joves d’institut que senten passió per la música. El gran èxit de la producció Disney l’ha portat al teatre en format de musical i Barcelona és el seu nou escenari. A partir d’avui dia 28 de gener i fins el primer del mes de febrer High School Musical es representarà al Teatre Tivoli de la capital catalana.

HSM a BCN

Publicitat del musical pels carrers de Barcelona. S. VILLAFAÑE

L’exitosa gira espanyola va començar el 24 de setembre a Madrid. El show ha estat creat per professionals de l’espectacle: Maite Marcos (coreografia), Santiago Pérez (direcció musical) i Ariel del Mastro (direcció artística). No obstant el treball d’aquests ha d’arribar als espectadors a través dels seus personatges i sembla que en les actuacions realitzades fins ara els intèrprets han estat a l’alçada de les expectatives. Aconseguiran els Troy, Gabriella i Sharpay espanyols captivar al públic català com han fet a la resta de ciutats espanyoles? ja sabem que a Catalunya som més exigents…

 

Silvia Villafañe

h1

BCN canta

22 gener 2009
BCN canta

La capital catalana respira teatre, respira música, respira espectacle. Hi ha una gran oferta de musicals a la ciutat de Barcelona i de tots ells en parlarem en aquest bloc. Us convidem a endinsar-vos en un món musical amb històries de rerefons.

BCN ens canta, l’escoltem?

 

 

 

 Cristina, Laura i Silvia

 

 

 

 

 

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.